El futbol de Benifallet, al moment

• El Benifallet va ridiculitzar al Flix, crivellant-lo sense pietat amb una golejada històrica i deixant-lo tocat de mort

• L’actuació extraterrestre de tot l’equip va obrir el calaix dels records, en la possible reeditació del Pastisset Mecànic

Brutal. La vertadera victòria de David sobre Goliat. I torejant-lo. Sis gols es tenen que fer, sigui quin sigui l’adversari. El Benifallet, conscient de la nova identitat d’un rival molt superior en pressupost i en massa social, va armar-se de valor per lluitar cos a cos amb el Flix. Però no s’esperava trobar-se amb un equip tan dèbil a l’hora de la veritat, que va limitar-se a interpretar el paper d’un secundari que mai va optar a ser un dels actors principals. El protagonista, el conjunt verd i blanc, va endur-se tots els guardons de la gala. Va ser una orgia. Futbolística, és clar. Una pallissa que, a part d’elevar l’equip a la classificació i d'haver esfonsat més del que ja ho estava al Flix, va deixar empremta al llibre daurat del club: la golejada més àmplia de les 6 temporades que acumula l’entitat en la segona etapa a 2a Regional. I potser la major golejada dels 11 anys d’història verd i blanca a la categoria. Ni el mateix Pastisset Mecànic, en el seu dia, va aconseguir-ho. És molt aviat per llençar les campanes al vol. Probablement no s’arribaran a llençar. Probablement és sols un miratge aïllat. Probablement és sols un récord a batre. No obstant, el cuquet torna a donar senyals de vida. Està naixent un altre equip històric? A hores d’ara sols és una pregunta. Però diuen que la il·lusió mou muntanyes.

Ja des d’un bon inici s’ensumava un final de conte bo. La batalla al mig del camp ja l’havia guanyat el Benifallet, amb un Moisés i un Povill revolucionats. Ismail, que va ser objecte durant la primera meitat de les entrades més dures dels visitants, ja estava escribint les seves particulars línies internant-se com volia per la banda dreta, i treient de si a Porta. Però el gol dels d’Adell es ressistia, davant un rival inoperant. Era de preveure: quan en cauria un caurien tots els altres. I així va ser. Després de que Povill, en engaltar una volea, hagués fet lluir a Rosich, els bessons Esmel van apoderar-se de la situació per clavar la primera espasada. Jordi va pentinar l’esfèrica al primer pal després de que el seu calc, Joan, a sacada de banda, li coloqués allí on calia. Al pal i cap a dins. Era la traca inicial (26’). Un altre cop seria el paülsenc Povill, cinc minuts després, qui iniciaria l’acció del segon. Com sempre, amb molta contundència, va tallar un contraatac rival, per buscar la passada cap a un Ismail que va sortir de segona línia per, amb dècimes de segon, creuar-la a l’esquerra del meta flixenc. S’havia de coure alguna cosa gran. I el resultat, al descans. encara hagués pogut ser més ampli, ja que Jordi, inexplicablement, enviaria una pilota als núvols quan tenia tota la porta per a ell i, instants abans de xiular el camí cap als vestidors, l’àrbitre no donaria com a bo un gol fantasma de Pulgarín, després de que el baló, en tocar al travesser, hagués botat a dins de la línia de calç.

Més que un espectacle. Fidel, l’únic home del Flix que va fer suficients mèrits com per a que el seu equip no surtís escaldat del Municipal, reclamava alguna cosa més. Però sols seria un miratge tallat d’arrel per Miguel als cinc de la represa. Ell seria l’encarregat d’anticipar-se de cap, al pal llarg, a la defensa riberenca, en l’execució de Joan d’un lliure indirecte, i marcar el 3-0 que treuria definitivament als d’Aguilà del matx. Sols Aleix, abans de l’expulsió de Juanjo, que deixaria als seus amb inferioritat, posaria la porteria local en perill, quan un entregat Juan Diego volaria sobre la línia blanca per evitar el gol de l’honor. L’entrada de Gallego al terreny de joc li acabaria de donar una força descomunal a un Benifallet que en volia més i més. El tortosí serviria el quart (68’) a Ismail, en un córner en el que “El Gat” no tindria problemes per posar el cap allí on ningú hi arriba per deixar a Rosich, i a tothom, al·lucinat, en una nova entrega de les seves habilitats. I ell lleó encara no estava fart. Joan, després d’un desplaçament en llarg d’Ismail, assistiria a Gallego per a que, des de la frontal, transformés la millor diana, pel bell mig de l’escaire, del que estava sent història viva (72’). Mourad, ja en la recta final (81’), i, com no, després de l’enèssima inhumanitat d’Ismail, que amb una “cullera” va deixar clavat a un Porta que somiarà tota la vida amb ell, arrodonoria el festival, amb el sisè, enviant al fons de la xarxa el centre-xut desviat del seu compatriota.  

Una proesa,sí. Admirable, també. No hi ha prous adjectius per definir-ho. Diuen que somiar és gratuït. Fem-ho doncs. I si no s’arriba a cuinar un altre Pastisset, sempre ens quedarà aquella frase de que la il·lusió, que és com es fa tot en aquest club, és el que compta.